AVALUACIÓ I APRENENTATGE AUTOREGULAT COM A PRINCIPIS CLAU DE L'EDUCACIÓ
Després d’haver adquirit tot un seguit de coneixements a les diverses
assignatures del màster, ens hem adonat que els canvis en educació són
essencials i necessaris perquè, si l’entorn en què vivim ha
canviat, l'educació no es pot quedar enrere.
Arribats a aquest punt, hem de plantejar-nos des d'on ha de començar
aquest canvi; és aquí on connectarem amb el tema que ocupa aquesta entrada: l'aprenentatge autoregulat i l’avaluació.
D'una banda, el més normal era avaluar els alumnes segons l'adquisició o memorització de certs conceptes impartits a classe de manera
magistral no relacionat amb l'ensenyament per competències que es pretén avui dia.
Tot comença a partir del plantejament d'una reforma profunda sobre els mètodes d'avaluar que potenciï les capacitats dels alumnes al llarg de les matèries, i no centrant-se només en els
coneixements retinguts per a un dia determinat (examen) i
que després oblidaran perquè no sabran què fer amb ells.
Així doncs, quin paper juga l'avaluació en tot això? Una de les funcions més importants de l’avaluació és permetre que els
alumnes adquireixin i desenvolupin l’aprenentatge autoregulat (control que té l’alumne
sobre els seus pensaments, accions, emocions i motivació per tal d’aconseguir
arribar als objectius establerts). Han de quedar clars els objectius de la tasca que es
proposa i els criteris d’avaluació per tal d’evitar que els alumnes es
preguntin coses com: "val per a la nota?, Per què he de fer aquesta feina?".
D'altra banda, segons el que hem llegit sobre model d'aprenentatge autoregulat (revisió Panadero i Alonso-Tapia, 2014) de Zimmerman, es basa en una
metodologia cíclica i pensem que realment és un model eficient que es pot
explotar de forma satisfactòria obtenint bons resultats
especialment envers l'aprenentatge dels alumnes. Aquest model cíclic
(explícit a la infografia) està basat en tres grans fases: planificació,
execució i autoreflexió i es centra en com els processos metacognitius i
motivacionals interaccionen al llarg de successius cicles de retroalimentació (feedback) (Panadero i Alonso-Tapia,
2014).
No volem deixar passar l'ocasió de remarcar la importància de les TIC en l’aprenentatge (esmentat en entrades anteriors) com una eina que permet a l’alumne
prendre el control del seu propi aprenentatge.
Personalment, enteníem el concepte d’avaluació com aquella basada en qualificacions
numèriques, sense tenir en compte el desenvolupament competencial individual dels alumnes. A partir dels coneixements adquirits amb la redacció d’aquesta entrada, ens hem adonat que l’avaluació va més
enllà de la qualificació. D’acord amb el que diu Zabala, els
mètodes d’avaluació també han de tenir en compte el “saber fer” i el “saber ser”.
D’aquesta manera els adolescents adquiriran unes competències que els ajudaran
a enfrontar-se a la realitat d’una societat canviant.
Relacionat amb això, existeixen activitats específiques per impulsar l’aprenentatge
autoregulat com les carpetes d’aprenentatge que ja hem posat en pràctica a
altres assignatures. I és que és important potenciar aquest aprenentatge perquè
a no ser que tinguis una alta capacitat d’autoregulació i siguis capaç d'adonar-te'n d’on has fallat no podràs tornar a realitzar l’activitat
sense abandonar-la per haver fracassat una vegada.
Hola!
ResponderEliminarPrimer de tot dir-vos que estic totalment d'acord amb el vostre plantejament, sobretot al fet d'avaluar mitjançant una simple nota. Pens que si ens centrem en la qualificació, i no en l'avaluació caiem en un greu error, el repte no ha de ser la nota, ha de ser aprendre. No dic que no s'hagi de posar nota, però aquesta ha de ser el resultat d'un procés. També estic d'acord amb vosaltres quan parleu de donar a conèixer els criteris d'avaluació als alumnes, crec que és imprescindible per poder autoavaluar-se.
Dani Márquez
Hola,
ResponderEliminarMe sembla que teniu una entrada molt completa i enriquidora sobre el treball, enhorabona. Amb el que dieu sobre que l’avaluació va més enllà de la qualificació, és totalment cert, com a futurs professors hem d’aconseguir que els nostres alumnes sàpiguen fer i sàpiguen ser per ells mateixos dins d’un marc real. A més, hem d’estar mà a mà amb ells en el procediment d’aprenentatge, començant amb un autodiagnosi perquè ells vegin des d’on parteixen i quines mancances tenen i amb el seu esforç i nosaltres facilitant-los els criteris i objectius tots aconseguirem l’èxit educatiu.
Paloma Ametller
Bona tarda,
ResponderEliminarM'agradaria centrar-me en un aspecte molt concret de la vostra entrada, on citau Zabala i la seua reflexió sobre que els mètodes d'avaluació haurien de tenir en compte també el 'saber fer' i el 'saber ser'. Probablement l'escola tradicional, aquesta del model de transmisió de coneixement que encara perviu, fa servir una avaluació quantificadora perquè allò que està avaluant, fonamentalment, són continguts. Pens que probablement, des de l'actual sistema educatiu (que tots defensam que ha d'actualitzar mètodes i objectius) sí que s'ha intentat avaluar o valorar d'alguna forma el 'saber ser', és a dir, la vessant actitudinal. Els eterns positius i negatius, els gomets o algunes de les pràctiques que es fan servir ara mateix a Secundària (els professors poden pujar o baixar la nota en funció de la participació activa de l'alumne a les classes o de la situació del seu quadern) premien determinades actituds.
Respecte al 'saber fer' supós que és la principal mancança ara mateix. Potser als cicles formatius aquest aspecte s'abordarà millor però a l'ESO (tot i la vessant pràctica que poden tenir matèries com la Tecnologia, la Plàstica o la Música) estam molt lluny de traslladar el coneixement a la realitat quotidiana. La resolució de problemes a Matemàtiques és potser l'aplicació més procedimental però és també la que més dificultats ofereix a la majoria dels alumnes, probablement perquè no estan avessats a treballar d'aquesta forma, havent de platejar quina és la pregunta i com arrib a la solució sense que ningú em digui quina fòrmula aplicar.
Raquel
Tot el que dius, Raquel, em sembla interessant i em fa pensar en la nostra educació, tradicional per se. L'enfocament sempre ha sigut el coneixement, o més bé la memorització de conceptes, poques vegades saber fer (experiments en els laboratoris, la resolució de problemes a Matemàtiques, com especifiques tu, i pocs més). Com, em pregunto, hem après actituds? Perquè les tenim. Ara som adults, alguns més, altres menys, però responsables, respectuosos, empàtics, etc. Com penseu hem acabat tenint les nostres característiques personals?
EliminarHonestament, jo no sóc partidària dels gomets. És com un suborn perquè et portis bé. No estic segura que hi ha raonament per part de l'alumne perquè s'ha de comportar d'una manera específica. Es pot convertir en 'si no em dónes un premi material, perquè m'he de portar bé?' Què en penseu?
Mariyana, estic amb tu en aquesta interpretació que fas sobre el comportament mitjançant el "suborn". Vull dir que a mi tampoc em sembla del tot coherent, principalment perquè em pareix excessivament simple categoritzar la bona o mala conducta d'un nen mitjançant un color, amb tots els matisos que pot presentar actuar d'una manera o d'una altra i per què. Bàsicament la clau es troba en això que dius tu sobre el raonament... (on és el raonament?). Però penso que són estratègies per tar de guiar als alumnes en el seu desenvolupament que encara serveixen segons el model educatiu predominant actualment. En això de "premiar-los", com diu la Raquel, també podem trobar-hi el punt positiu que és enaltir allò que fan bé per tal que persisteixin en el seu aprenentatge; però, està clar, ha de ser una feina constant i en comú per part de tots els agents educatius el fet de potenciar allò que fan bé i no incidir tant en els errors.
EliminarPer comentar una mica això que qüestiones sobre com hem après actituds nosaltres, me n'aniré una mica al terreny personal, simplement per donar una mirada arran de la meva experiència. Realment quan penso en els meus anys a la secundària, era bona estudiant, treia molt bones notes, més o menys em comportava, etc. Però realment allò que m'ensenyaven a les matèries no em servia per mirar el meu entorn i comprendre'l o qüestionar-lo, ni tan sols podia aplicar coneixements a la realitat que m'envoltava. Va ser quan vaig marxar fora, on vaig trobar una mica de llibertat a l'hora de decidir les meves lectures, la meva pròpia manera d'enfocar les feines, quan vaig veure'm davant un nou espai i un nou temps a descobrir on a través de la meva experiència i de les relacions que anava establint amb el meu entorn vaig començar a prendre més consciència de la realitat i a posar noms a emocions i a valors que ja coneixia però no ubicava.